Actualizado:
09 diciembre 2016
16:54

Socialdemocracia vs. Populisme. TOÑI SERNA. Secretària d’organització del PSPV-PSOE en la província d’Alacant i diputada autonòmica.

Multidifusion | 28-11-2016 | facebook yahoo twitter

Fa poc més de dos mesos, llegia un article en el qual Manuel Cruz, diputat independent del PSC en el Congrés dels Diputats, reflexionava sobre la idea, amb clara ironia, que tots són o volen ser socialdemòcrates. I coincidisc en aqueixa visió, almenys en el que a la situació espanyola es refereix, i més si tenim en compte el context en el qual ens hem mogut des d’inicis de l’any 2015, quan la precampanya de les municipals i autonòmiques començava a caminar.

La dreta ho intenta per a endolcir la seua imatge (traure el somriure profident ideològica) i l’autodenominada esquerra autèntica (la més… mé) no es va tallar a l’hora d’onejar la bandera socialdemòcrata. Val, sé que era estratègia electoral, però, la veritat és que per una raó o una altra, ser socialdemòcrata és una etiqueta alguns volen col•locar-se com una manera de dir “escolta, que no estem bojos, ni som uns chiflados, ens podeu votar”.

Certament, aquesta situació no em sembla excessivament preocupant, més enllà del que suposa d’utilització dels termes per a interessos propis a costa d’ocultar les teues vertaderes intencions.

Davant açò, la socialdemocracia no solament competeix amb el context socioeconòmic i la necessitat de renovar el seu contingut i acció, sinó que deu fer-ho amb els qui disfressen les seues idees més radicalitzades predicant polítiques socialdemòcrates, en un costat o un altre.

Però l’elecció de Donald Trump com a president d’EUA ens situa en un escenari diferent. Un temps que, encara que previsible i anunciat pels seus prolegómenos i el que de cíclic té en la història de la humanitat, obliga a la socialdemocracia (la practicant) a fer un pas avant, ferma, i, sobretot, creient en la seua capacitat, la seua fortalesa i la seua preeminència com el millor projecte per a traure avant els reptes de la humanitat. També com el front més sòlid contra els populismes.

Perquè no es frena al populisme amb més populisme. No és la solució el xoc de trens que vénen des dels extrems perquè, amb el pas de tots dos trens, fins a la col•lisió final, ens portem per davant els projectes de milions de persones.

El rearmament de la socialdemocracia és doncs vital; l’amenaça ja no procedeix solament de polítiques neoliberals, amanides de conservadorisme, però alhora adornades de llaços de colors i somriures. No, ara l’amenaça ve a cara de gos, amb un discurs agressiu, que ensenya les dents a l’estat del benestar, i a valors com la tolerància i la integració.

Davant les polítiques impossibles i les que no han de ser, la socialdemocracia té l’obligació d’enfortir-se i renovar-se. Però ens ho hem de creure: eixir amb força, amb enteresa, amb seguretat: superar una certa etiqueta de “pagafantas” que, per la nostra idiosincràsia d’actuar sempre sota la màxima responsabilitat institucional, alguns han volgut instal•lar als partits que encarnen la socialdemocracia.