Actualizado:
10 diciembre 2016
21:04

Un govern a la valenciana per a “resetejar” el sistema. VICENTA JIMÉNEZ. Membre del Consell Ciutadà de Podemos Alcoi

Multidifusion | 14-03-2016 | facebook yahoo twitter

Sembla que ningú es fia de Pedro Sánchez. Ningú està disposat a donar-li el seu suport si no és sota tutela o supervisió. Ni els barons del PSOE, ni PODEM, ni l’IBEX35.

Des de dins i des de fora del seu partit, l’IBEX35 li ha posat com a tutor a Rivera, perquè escenifiquen junts un pacte que garantisca que “el canvi i les reformes” no van a ser més que un retoc de xapa i pintura al règim del 78. En aquests dos nous mesos de negociació que ja transitem, Sánchez anirà ben subjecte per la mà d’Albert a “negociar” amb la resta de partits. I és que el partit orgànic del règim no es fia. A Sánchez només li permetran seguir viu políticament si és bo i es comporta. Per a evitar qualsevol temptació imprevista d’escorar-se cap a l’esquerra, li imposen al xivat de la classe perquè vigile els seus moviments. Carabina permanent. No vaja a ser que al xiquet flaquege. Ja saben: lligat i ben lligat, com els ha agradat sempre a ells.

Quan Pablo Iglesias va proposar el 22 de gener un govern de coalició al PSOE tampoc va dissimular la seva desconfiança cap a Sánchez. Per això li va proposar un acord d’igual a igual (quina insolència per a alguns) amb el respatler moral i numèric d’haver obtingut tan sols 300.000 vots menys que el PSOE en les eleccions del 20D. D’aquesta manera, legítimament, Iglesias reclamava garanties i oferia un govern de coalició en el qual, incorporant també a EU, quedaren proporcionalment representades les forces progressistes del país.

No oblidem que, entre altres raons, Podem existeix perquè molta gent que no desitja que l’estat del benestar siga desmantellat definitivament ( doncs- parlem clar- aquest és, en última instància , l’horitzó al que apunta el sistema) no acaba de fiar-se del PSOE . Perquè, quan pot triar, hi ha un PSOE que escull sempre alinear-se amb aqueix sistema que defensa tan aferrissadament el bloc oligàrquic. Per açò és el partit funcional i útil al statu quo per excel•lència.

Per desgràcia, aqueixa ànima del PSOE que connecta amb les portes giratòries, les xarxes clientelars i amb la cultura del “pelotazo”, és la que ha prevalgut després del 20D. És la mateixa que governa amb el suport i aquiescència de C’s a Andalusia, la mateixa que a Europa vota sí al TTIP al costat dels grups europeus del PP i de C’s, la mateixa que en l’Ajuntament d’Alcoi es mostra tan harmònica en projectes i raons amb el partit que dirigeix en la nostra ciutat un exalcalde del PP que avui porta jaqueta taronja. Únicament quan no té una altra opció, hi ha un PSOE que –benvingut siga el pragmatisme- ens ensenya el seu millor rostre i és capaç de signar pactes com el del Botànic.

Així, hem vist a Pedro Sánchez retorçar fins a l’absurd els arguments per a intentar explicar-nos per què abans que negociar amb Podem un vertader govern i pactar una investidura amb possibilitats reals, ha preferit pactar amb la dreta liberal i oblidar-se de les propostes de progrés que sí que portava en el seu programa electoral.

La seva argumentació es va basar en dues afirmacions: la primera, que els números no donaven. La segona, que Podem recolza als qui pretenen “trencar Espanya”. Va recórrer a la segona per a fer acceptable la primera premissa i després va haver d’eixir-se de la lògica aritmètica de qualsevol parlament democràticament constituït i tirar mà de fingits i rancis arguments: “dels que volen trencar Espanya no accepte ni tan sols l’abstenció”.

El candidat socialista ha hagut d’escoltar en el seu segon debat d’investidura com, un darrere l’altre, tots els partits de l’hemicicle –excepte PP i C’s- li van dir que sí. Que si que donen els números , si el que es vol és formar un govern que aposte pel canvi real i l’obertura cap a la ruta de la recuperació de drets i les mesures profundes que requereix la nostra societat. Tots aqueixos grups l’ haurien investit. I avui els espanyols tindríem un govern de coalició amb les forces progressistes i amb Pedro Sánchez de president.

Cabria en aquest punt preguntar-li a Sánchez per què el gran escrúpol ideològic del antinacionalisme de les perifèries li va semblar vàlid com a argument , i pel contrari, la ideologia no suposa cap obstacle i sí li sembla perfectament sacrificable en el tema econòmic; dit més clarament: per què per a Sánchez la ideologia no és cap problema quan es tracta de pactar i acordar programes que inclouen un 80% dels principis econòmics liberals de FAES. Caldria preguntar-li també si la seva lleialtat està amb el que va prometre als seus electors o si, per contra, per sobre de tot està amb la Troica, amb les polítiques econòmiques neoliberals i continuistes i amb la restauració d’un règim polític esgotat.

La veritat és que hi ha una part cada vegada major de ciutadania atenta, desperta, disposada a fer-se preguntes i a no creure’s qualsevol cosa. Hi ha una part de la ciutadania que connecta directament amb aqueix esperit que representen en el nostre parlament tots aquells que entenen que, en una vertadera democràcia, els programes electorals han d’entendre’s com a contractes que s’estableixen entre els polítics i els seus votants; que entenen que, en una vertadera democràcia, els sistemes i institucions que les societats es doten poden i deuen ser revisables, i han d’actualitzar-se i adaptar-se –cada cert temps- a les demandes d’aqueixa societat necessàriament canviant a la qual pretenen representar.

S’estén també al sentit comú acceptar que l’anomenat “estat de les autonomies” sembla esgotat i requereix una nova actualització. I que aquesta actualització no pot ser excloent. Que cal atendre i entendre a tots els nacionalismes de la Península i no solament al nacionalisme espanyol. Perquè no se’ns pot escapar que, quan parlen de nacionalismes, no és des de la imparcialitat des d’on es posicionen PP, PSOE i C’s. Quan apel•len a la “sagrada unitat d’Espanya” i descarten les demandes de les perifèries ho fan posicionant-se des de l’exclusió i decantant-se per un altre nacionalisme, l’espanyol.

El Pacte del Botànic, el “govern a la valenciana”, és molt més que un simple acord de mínims, representa un primer pas cap a aqueixa nova forma de reconnexió de les institucions amb les demandes de la gent. I aqueix PSOE que , al costat de Compromís, ho està fent possible en la Generalitat és el que ens agradaria veure també a nivell estatal.