Actualizado:
24 octubre 2017
01:00
Ximo Llorens

Clara

| 20-05-2017 | facebook twitter

Vaig deixar de creure en la vida eterna quan estava al seminari, amb setze anys. Ara tinc 63 i des de fa un mes i uns dies torne a creure en l’eternitat. Mai no havia vist tan clara la seua existència fins ara. Primer em dien que al morir anem al Cel o a l’Infern, però eixe conte xinés va durar poquet, just fins que ú comença a fer ús de la raó; després van vindre els hippys i ens contaren que el que fem quan morim, és reencarnar-nos en un ser millor, per exemple, si en esta vida eres un executiu flatós en l’altra vida seràs llandero, i així millores; però també vaig acabar pensant que això era un altre conte xinés, sobretot geogràficament parlant, clar. Més tard van vindre Camus, Sartre i tota la pesca, i em van convèncer que quan la palmes, la palmes i ja està, sanseacabó, i ací pau i allà glòria, i ximpúm, perquè ja està tot, ja no hi ha res.

Però no, fa un mes i uns dies vaig poder fotografiar la meua eternitat. La portava la matrona en braços i el reportatge fotogràfic va resultar un desastre. Tot eren mans i braços volen tocar la criatura, tot eren crits i moviments nerviosos al voltant de la matrona que tenia als braços, solvent i professional, la meua eternitat.

No conserve bones fotos del moment. Conserve el braç de sa tia creuant l’enquadre; la cara de l’altre agüelo amb la boca oberta mirant-la i ocupant tot l’espai; l’esquena d’una agüela que es va posar davant just quant disparava l’iPhone; el monyo de l’altra agüela que es va interposar sense miraments, i en una, enmig de cossos, braços i mans, la careta xicotiua de la meua eternitat amb els ulls oberts mirant sense veure.

I en eixe moment la vaig conéixer. Eixa cariua xicoteta era la meua vida eterna. La meua vida perdurable. La meua continuïtat.

El nostre ciutat