Actualizado:
21 abril 2018
22:45

Dones que disparen. MARÍA JOSÉ PEIDRO

Multidifusion | 12-04-2018 | facebook yahoo twitter

Tota la vida he pensat que si em pillara una guerra, jo no tindria la romàntica idea de quedar-me en casa cuidant els meus fills: jo aniria a la batalla protegint els meus fills, la meua família, ma casa, el meu país (ma pàtria amada).

Em vestiria intentant protegir-me al màxim del fet que suposa disparar: canviaria metalls per pell, faldes per pantalons, bruses amb volants per camises, em cobriria el cos per no deixar a l’aire cap tros de la meua pell. Intentaria camuflar-me com un més i passar desapercebuda per a no ser, més fàcil, el blanc de l’enemic i dispararia, dispararia, dispararia...

En les festes del meu poble rememorem una batalla. Primer presentem triomfals les nostres forces: és moment de lluir i mostrar les nostres millors gal·les . Després ens passem un dia posicionant-nos dins del poble i intentant arreglar-ho a bones: amb paraules i festins. I el tercer dia presentem batalla: lògic és, doncs ,que es parega de la millor manera possible a una batalla verídica. Aleshores, per què ens empenyem en no fer-ho així? Si som guerrers del mateix bàndol en la batalla haurem de dur el mateix uniforme.

No hauríem de complicar-nos tant ni de córrer riscos innecessaris.

Quasi seria millor dedicar més temps a viure la festa i divertir-nos!

El nostre ciutat