Actualizado:
26 julio 2017
12:59
Miquel Peidro

El drama de ser fester

| 10-05-2014 | facebook twitter

Ser fester és una tortura. A eixa conclusió es pot arribar si s’analitzen els comentaris dels festers mentre “patixen” els dies de festa. Perquè si els pares l’orella, això es el que sembla: que es pagar per a sofrir. Escoltant al multitudinari i peculiar contingent de festersploraners, si els romans hagueren volgut fer que Jesucrist sabera el que és realment un suplici, no l’hagueren crucificat. Hagueren creat una filà i l’hagueren apuntat, fent-li viure les Festes de Moros i Cristians dos voltes seguides, interpretació de l’Himne en pla sardines en llauna inclosa, per a que realment es guanyara el cel. Dura i sacrificada vida la del fester. Pobrets meus.

Tot comença amb la Diana. Si no en tens, un altre any serà. Si et toca primer tram, mel de Ca Telm. Si el toca el tercer, no entusiasma, però tira que et va. Ara, como et toque el segon, la catàstrofe està servida. Desastre absolut. Queixes i laments: és un rotllo, una pallissa, quina mala sort que tinc, quatre Dianes en la meua vida i les quatre de segon tram, quina mala folla de recorregut, total no et veu ningú, tan bé que estaria jo dormint... Això, desprès d’haver passat mesos tractant d’encolomar-li-la a algú jurant-li que és lo millor del món sense cap resultat positiu.

Arriba l’Entrada. A l’alçada de la Glorieta, si la gent pregunta “com va?”, els planyiments comencen a ser tràgics. A vore si arribem prompte, quina gana de vore el final, és el que toca (açò, els més resignats), o assolint un nom de clares reminiscències mahometanes: Ben-Cansats... Cap “collonut!”, tan simple com significatiu. La meteorologia també ajuda a buscar arguments de queixa. Si plou, és que tots els anys acabem remullats com els tramussos. Si està el sol fora, fa una calor que Déu. Si hi ha núvols, és que així les Festes no lluïxen.

Superada la duríssima experiència (Oyarzábal va fer catorze huit-mils; seria capaç de fer una roda completa?), arriba el Dia de Sant Jordi, encara que enguany hem celebrat el Dia de Sant Ciriaco, li pese a qui li pese. La Processió de la vesprada, de malnom General. Un altre totxo. Eixe recorregut només aprofita per a que acaben de fer-te mal els peus, acompanyat d’una música que potència la somnolència, total per a honrar a un Patró al que estem molt agraïts, però, per a què enganyar-se?, no deixa de ser un emprenyo. I després, complides les obligacions, ve el despendole. Que no siga tot treballar. Eixe dia i el següent s’empalmen. Uns més que altres. Una mostra evident de la paradoxa del fester: està passant-ho tan malament que no vol que els dies s’acaben.

Al dia següent, ningú té ressaca. En Alcoy no és un terme admissible, perquè és com que minora i empobrix els mèrits i el sacrifici del fester. Un fester patidor pot confessar que té un poc de maldecap, que està baldat, que no pot obrir els ulls, que li fan mal fins les ungles dels peus, que té branor... Clars símptomes, junts i per separats, de la famosa ressaca, però no. No és ressaca, és simplement que té un poc de maldecap, que està baldat, que no pot obrir els ulls, que li fan mal fins les ungles dels peus o que té branor. I ja està. Com a molt, parlarà del seu recel respecte a si es va papar algun aliment en mal estat. Res a vore amb el consum de ginebra o ron i sobretot cap acusació que puga perjudicar a la indústria alcoiana. Els “equis” metros cúbics consumits de cafè licor en el poble en eixos tres dies queden al marge de qualsevol sospita d’haver afectat el normal funcionament del cos d’un alcoià fet i dret. Si algú diu lo contrari... mentira!

En les precàries situacions que deixa la devoció beguda al Sant Patró (he dit beguda? Perdó, volia dir deguda), lo menys recomanable és agafar un trabuc i endinsar-se enmig d’una orgia de fum i soroll, sent partícip d’ella. Però és lo que toca. Un altre calvari del que el fester assegura no gaudir, sinó prendre-s’ho com una altra obligació. Quan s’acaba l’Alardo, els festers, moros o cristians, lo poc que queda d’ells, tornen a casa polsosos, arrossegant els peus, com si foren ànimes en pena, fets una xufa. Però la prova està pràcticament superada. Estranyament, en eixos moments sempre hi ha qui revifa i renova energies per a pegar-se un soparot en els soparets. I desprès... bona nit, cresol, que la llum s’apaga.

A tota esta suma d’esforços hi ha que afegir el caos nutritiu. En els esmorzars només ens han tret que embotit i faves tendres, i els tres dies igual. En els dinars, falten cadires, falten llonganisses, falta organització i falta trellat, s’ha presentat gent que no s’havia apuntat, tarden massa en obrir el menjador, i entre plat i plat han tardat tant que hi ha qui ha aprofitat per a aprendre’s el programa de festes de memòria. El sopar del Dia dels Trons, inacceptable: ens han tret les sobres de la resta de dies. I encara, el conserge ha d’aguantar que algú en l’últim moment, en comptes de cafè li pregunte si pot fer-li un té de castanya. Per separat, potser: primer et servisc el té i després t’espolse una castanya.

Vist des d’esta perspectiva, resulta difícil comprendre perquè hi ha tanta gent que s’empenya en ser festera, si desprès no fa més que protestar, ploriquejar i cagar-se en la pena negra. Però la resposta és fàcil i ja la diu la lletra de l’Himne. La Festa es nostra, Nostra Festa. Podem compartir-la, però mai deixarà de ser nostra. La duem els alcoians en l’ADN i la genètica es hereditària. Si el que es viu en eixos dies és patir, per Alcoy i per Sant Jordi (si s’apunta)... patim, patim!

(Miquel Peidro es escriptor i guionista)

El nostre ciutat