Actualizado:
26 mayo 2018
15:55
Pau Grau

L’oasi alcoià

| 24-01-2018 | facebook twitter

A força de presenciar com certs polítics s’han anat enriquint amb fosques trames corruptes, els ciutadans en hem anat fent impermeables a la indecència. Aquests dies veiem com Crespo i el Bigotes canten la traviata incriminant a mig PP valencià davant el jutge en un intent per rebaixar penes, com ja abans havia fet abans Enrique Ortiz en la instrucció d’un altre assumpte podrit del Partit Popular; mentre, fa només uns dies assistíem a la sentència del cas Palau en què un tal Millet arreglava contractes públics per a que Convergència s’enduguera una sucosa borsa de comissions. Pocs mitjans han deixat passar l’oportunitat de recuperar aquelles paraules de Pasqual Maragall tirant-los en cara als convergents que el seu problema era el 3%. Es diu que aquella intervenció va dinamitar el que fins aleshores es considerava un paradís de gestió pública correcta: l’oasi català. Després s’ha conegut un rosari de casos que s’amagaven darrere aquella aparent placidesa, començant pel milionari recapte de la família Pujol i continuant per diverses trames que impliquen a Convergència, Unió, PSC i, també, Ciudadanos.

Però el més conegut ha estat el cas Palau, el de Millet; la veritat és que sobta com s’ho muntaven per endur-se la pasta, amb quina desvergonya i impunitat han pogut actuar durant tants anys. Però hi ha una cosa que personalment em sobta encara més: el tal Millet, proveïdor d’un xorro de comissions a CiU, és amic personal d’Aznar, membre de la seua fundació FAES, i tenia contacte fluid amb altres alts càrrecs del PP. Ara els populars fan bandera d’aquest cas per desprestigiar els seus adversaris; però quan tot això passava eren altres temps, uns idíl·lics dies de vi i roses en què tots eren amics: peperos, convergents i empresaris corruptors.

I és que, malgrat les diferències, quan es comparteixen interessos polítics, sorgeix l’amistat. Vegeu si no com es duen de bé a Alcoi Francés i Sedano; va haver un temps en què el PSOE local semblava interessat a escarbar en qüestions polèmiques de l’època del PP i Sedano en l’alcaldia, i fins i tot van sorgir irregularitats que apuntaven a pagaments dubtosos al Teatre Calderón, jugades estranyes en la contractació del bulevar, requalificacions fosques de terrenys junt al mateix teatre Calderón... Fins i tot, tempus fugit, un dia l’alcalde Toni Francés va dir en un plenari que algun dia contaria una història sobre compra-venda de terrenys al carrer Calderón.

Però mai va passar d’aquesta amenaça. Res. A Alcoi no ha passat mai res de tot això, que va. La intercepció policial d’una conversa d’Enrique Ortiz dient alguna cosa com que “en Alcoi me lo están arreglando muy bien” parlava d’un negoci net. Ortiz feia mangalotxes a altres pobles, però a Alcoi venia en qualitat de filantrop a porgar els seus pecats i invertir en negocis legals. No sé a què esperem per fer-lo fill adoptiu.

És l’oasi alcoià. Tot calma, tot s’ha fet bé, tot exemplar, cap maniobra rara, tots amics, visca Sant Jordi.

Alcoi, la petita Barcelona.

El nostre ciutat