Actualizado:
24 septiembre 2017
18:12
Jordi Peidro

Rafel! El xicon de Solsona ens ha deixat...

| 06-06-2017 | facebook twitter

I ell, Rafel “Bodega”, el meu besavi, em miraria conforme imagine que mirava -perquè no el vaig conèixer- i atrinxerat darrere d’eixes ulleres de vidres redons em diria; “El xicon de Solsona? Era dels bons”. I ho era. I dels nostres. Encara que la major part de la seua vida la passés a l’abric dels Miqueros, als orígens i per bressol, fou Palomino.

I una mica d’allò li quedava, amb aquell punt socarró, eixe amor per la festa i el paladeig del cafè. Que no sé si totes son característiques dels Miqueros, però els puc dir ben cert que ho son dels Palominos.

Enllà on em trobava sempre em deia, “Jordiet, a la teua filà en hem fet de bones. Però va aplegar un dia que mon pare em va dir; ‘dos de la familia i bevent cafè a este ritme, ens acabaran per despatxar”. I no seria per açò, segur, però com diuen els italians “ si no è vero, è ben trovato”, ell va ser el que va canviar. Deixà darrere la filà Mudéjares, i en ella al seu pare i altres amics, i buscà nou rumb als Domingo Miques.

Son pare, Solsona, era amic del meu besavi, i ell compartí moments amb el meu avi i també, encara que menys, amb el meu pare. Anys després vaig ser jo qui el vaig conèixer. Fou mitjançant el quadre Artístic de l’Associació de Sant Jordi, al que pertany la meua costella i on després també vaig ingressar jo -imagine que per la meritocràcia d’extra perpetuo-. Allí, als entreactes, als sopars de germanor, en qualsevol retall que el temps ens deixava, em narrava històries de la meua filà de preguerra. I aprofitava jo, per contar-li les anècdotes que coneixia per mon pare, al voltant del seu i les ajuntades que feia amb els membres de la meua família. Ja veuen tota una relació al més pur mediterrani.

I amb tot allò i una mica més, a primers dels noranta vaig escriure un sainet que embolicava a aquells personatges amb una història amb presència de, com no, la família i, atreviment, la camorra napolitana. Sainet que, casualment, es va posar en escena aquest abril i on, curiosament, el seu fill, Rafa, no va interpretar el paper del seu propi avi, si no que va ser l’actual ambaixador moro, el que personificà el rol. Però sí és cert que Rafa, perquè el seu pare li ho va demanar, es fotografià en la mateixa posa que mostrava un antic retrato de Solsona que tenien a casa. Crec que ja els he embolicat massa sense aclarir-los de qui estic parlant. Però es que la vida és així, embolicada per la suma de senzills detalls.

Rafel Ramis Carbonell, que d’ell i no d’altre vinc parlant-los tot el text, ens va deixar fa uns dies, amb noranta i quatre anys d’edat ben viscuts. En ells ha demostrat l’amor al seu poble, a la seua festa i, dins d’aquesta, a totes les parcel·les en les que es podia incidir per fer-la més universal. Ell va empentar eixa Glòria Infantil que fa res ha complit mig segle. Ell va ser, durant dècades, l’actor per excel·lència del sainet, l’home que vivia vicissituds amb qui tots els festers s’identificaven. Ell va portar per tot arreu i unflant el pit la seua condició de Miquero sense mai oblidar a eixos palominos que l’havien vist nàixer...

Al seu darrer sainet, i per tancar el màgic cercle que d’inici he obert, va fer el paper d’avi del meu fill Jordi, en el que era l’acomiadament d’un i el debut de l’altre al mon de la interpretació. Enllà i al primer dia que varen compartir taula i mantell, Rafa Ramis li deia al aleshores novell actor; “Jo m’he fet el vermut amb el teu tatarabuelo, amb el teu bisagüelo, amb t’agüelo, amb ton pare i ara amb tu. Què et sembla?”. I ho deia encantat de pensar que la vida li havia donat salut per compatir moments amb cinc generacions de palominos.

Sí, Rafel “Bodega”, “Barril”, Pep, ja li ho podeu dir a Solsona, que el seu xicon va cap enllà. Espereu-lo a la porta per a que no s’equivoque i aplegue al paradís del fester.

Poreta em fa la que podeu muntar.

El nostre ciutat