Actualizado:
19 noviembre 2017
16:20
Pau Grau

Un relat de ficció

| 27-03-2017 | facebook twitter

L’alcalde Toni Francés viatjava còmodament al seient de darrere del Mercedes d’altíssima gama que el porta d’un lloc a un altre. Va aixecar un moment la mirada del seu iPad per fer una ullada per la finestra. La Rosaleda, pensà, a veure si avancem ja, ara que ha passat prou temps; el Pont de Sant Jordi, rumiava mentre continua el recorregut del cotxasso, estaria bé que el poguérem acabar abans que es deteriore més l’apanyo gris que li vam fer a les baranes. I quin cotxe tan ben parit, pensava, que ni se senten els clots de l’asfalt.

El Mercedes de luxe que porta a l’alcalde Toni Francés enfilà sant Tomàs mentre el seu ocupant del seient de darrere tornava a capficar-se al seu iPad. Va sonar l’iPhone; era Miguel Peralta. Ara no l’agafaré, pensà l’alcalde, ja tornarà a telefonar. El cotxe de cap d’estat que duu a l’alcalde en minoria d’una ciutat decadent no es va aturar a la plaça reservada per a cotxes oficials al carrer sant Llorenç, com altres vegades. Aquell dia girà el cantó del consistori i va continuar el seu camí, fins arribar a Sant Josep, on l’alcalde s’anava treient la corbata i llevant-se l’americana. Aquella vesprada hi havia un acte important a la seu del partit, i millor estar amb les bases en colls de camisa.

El luxós cotxe s’aturà un moment per a que baixara d’ell l’alcalde davant el que antigament era la luxosa seu del Banco del Comercio, que ara ha passat a ser la luxosa seu del Partido Socialista Obrero Español d’Alcoi. Allò que es deia abans la Casa del Poble (les seus del PSOE encara es continuen dient així a molts llocs), ara està ubicada a un local folrat de marbre de dalt a baix, espai que fou concebut i dissenyat per als negocis capitalistes.

L’alcalde Toni Francés va entrar amb gest seriós a una seu on no es veien massa cares somrients. No era un dia d’aquells de grans alegries amb els companys i companyes de l’agrupació local: la convocatòria d’aquella vesprada era un acte obert a militants i simpatitzants per explicar públicament la postura del govern municipal davant Alcoinnova. L’alcalde d’Alcoi sabia que molts dels seus propis simpatitzants i militants, ja no diguem els votants, es trobaven una mica decebuts i fins i tot enutjats pel seu gir polític respecte a la Canal. Ja estava l’ambient una mica enrarit de feia mesos amb l’aproximació a Sedano i els seus Ciudadanos, i tampoc jugava a favor la crisi del partit a nivell estatal. El ben cert és que l’atmosfera estava una mica enrarida, i l’alcalde es va acostar a la tarima amb posat seriós però segur, perquè el discurs el tenia ja ben assajat de tant que l’havia repetit: dir que personalment no estava d’acord amb la ubicació d’Alcoinnova però que l’ajuntament no pot fer res més que acceptar el que diguen instàncies superiors...

Com bé hauran observat, amics lectors, açò no és un relat real: l’alcalde Toni Francés no convoca els seus simpatitzants i militants per oferir explicacions. A no ser que estiga en campanya electoral, clar.

El nostre ciutat